La cronologia bàsica és:
- Última setmana de gener: mentre entrenava per la mitja de Granollers em lesiono en un bessó.
- Primera setmana d'abril: començo a córrer de nou després de dos mesos en el dique seco.
- 25 d'abril: faig l'UTBCN i l'acabo.
Mirant enrere, sembla una bogeria enfrontar-me a una ultra de certa importància havent fet només uns 150 kms en els últims tres mesos. Crec que les claus per haver aconseguit acabar són:
- Experiència acumulada, ja em conec una mica el meu cos i sé que a partir de certa distància respon.
- Bicicleta de carretera: la tinc des de fa justament un mes, i l'he fet servir bastant en aquest temps (potser uns 600 km des de que la tinc, amb les vacances de Setmana Santa pel mig).
- Motivació durant la cursa: saber que al km 85 m'esperava la família a Torrelles em va donar força. I després... què són 15 km de res?
- Material: aquesta vegada he tingut sort amb les sabatilles. Les HOKA m'han salvat la vida davant les pedres i pedres del Garraf. I anar amb motxilla amb els bidons al pit (Marco Olmo Raidlight 12 L) és infinitament més còmoda que anar amb Camelbak, almenys per a mi.
CRÒNICA DE LA CURSA
 |
| Abans de la sortida. |
 |
| Abans de la sortida (foto: Josep Maria Montaner) |
Sortida a les 7 am. Els primers km vaig molt suau i tot va com la seda, però al km 25 ja sento un dolor al peu dret que ja em conec. He d'aturar-me, treure'm la Hoka i apretar-me el peu fort amb la mà (ho sé, he d'anar al podòleg) i després ja puc tornar a caminar/trotar/córrer segons toqui, durant 5 o 6 km més, i això ho repetiré fins el final.
Van passant els km, el paisatge és "diferent": el terreny és una putada, amb molta pedra, esmolada, si em foto de cap me l'obro segur (en molts trams em recordava la cursa de Tivissa, quin horror!!!). Paisatge pelat, desagraït, prefereixo l'entorn de Sant Llorenç i l'Obac. Amb les Hoka semblo una drag queen però em permeten anar bastant bé tot i que el terreny és molt dolent.
Sortint del poble de Garraf conec un rumanès, que venia d'allà expressament per córrer l'UTBCN. Es diu Catalin i té molta experiència en ultres, m'explica que en els d'allà s'ha de vigilar a les nits perquè hi ha óssos... glups! Anirem junts ja fins el final, xerrant i explicant-nos la vida.
Anem fent i arribem a Begues, km 70, bastant sencers. Hem fet el primer bucle del vuit, i queda el segon i més dur (en els últims 30 kms es fa el mateix desnivell que en els primers 70 km). Aquest segon bucle, però, arriba fins Torrelles i això és una motivació extra per a mi.
Després de pujar, baixar, pujar, baixar... per un terreny horrorós (i que a les X Ermites es fa a l'inrevés), arribo a la pujada cap el Puig Vicens, m'animo, això ja m'ho conec... i sé que queden tres kms fins Torrelles. Allà m'esperen els meus pares, la Núria, els nens, i cares conegudes del poble i del Centre Excursionista. Avituallament, ànims, petonets... i tornem-hi un altre cop, cap al Tabor pel tallafocs.
 |
| Arribada a Torrelles! |
 |
| Foto familiar :) |
El meu amic Catalin em va animant, i m'espera quan he de parar a "apretar-me" el peu (maniobra que em costa un minut i que fins el final he de fer cada 2-3 km). Així que arribem a Sant Climent i d'allà ja només queda pujar a Bruguers, uns km de pujada que es fan eterns, i una arribada èpica a Begues, on vam creuar la línia d'arribada junts i agafats de les mans.
Allà un bon avituallament final, caldo Aneto calent que senta de meravella, un risotto de Nostrum boníssim, cerveseta... i cap a descansar!
Vam finalitzar en 16:44:51, el 110 de 166 acabats i més de 100 abandonaments. Un 10 per l'organització malgrat les putes pedres del camí.
Les seqüeles encara no n'estic segur però dec tenir alguna mena de fractura al metatars del peu dret, aquesta setmana aniré al podòleg. I al peu esquerra una butllofa com un gra de raïm. Fotut, però content. Fins la propera!!!
Ramon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada